JOAN VICENÇ DURAN LLACER
Qui es Joan Vicenç Duran Llácer? Vostè mateix com es definiria personalment i professionalment?
Soc un industrial vocacional, al qual sempre li han agradat les fàbriques, sobretot la seva gestió. Sempre m’han interessat molt més les persones que les màquines. Com a formació de base, soc Llicenciat en Química per la Universitat de Barcelona. La meva carrera industrial va començar professionalment en FACOSA – Fosa i Acabats del Coure com a Cap de Laboratori als 24 anys. Les meves inquietuds em van portar a formar-me en estadística, control de qualitat, compres, direcció de producció i, planificació i direcció d’empreses. Quan vaig complir 32 anys em van nomenar director de fàbrica de CONDUCTEL – CONDUCTORS ELECTRICOS S.A, del mateix grup empresarial, on vaig viure el que era dirigir una plantilla, amb la totalitat de la responsabilitat industrial.
Als 37 anys, el Grup francès Rhône Poulenc em va contractar per a dirigir la fàbrica de l’empresa Silicones Hispània S.A. que acabaven de comprar a un empresari local. Em va semblar que era l’edat ideal per a afrontar un desafiament d’aquella magnitud i viure el món i la metodologia d’una empresa multinacional, en una fàbrica de grandària d’empresa familiar. La plantilla total de l’empresa era de 150 persones.
Allí va ser on vaig viure l’experiència de canviar la cultura preventiva d’una plantilla acostumada a tenir un accident cada dues o tres setmanes fins a, al cap dels anys, superar el milió d’hores sense accidents amb baixa. Les meves inquietuds van seguir i em vaig formar en escoles de negoci i als deu anys, aproximadament, em van nomenar director general de Rhodia Silicones España S.A., com es deia l’empresa en aquell moment.
Sempre és difícil definir-se. Crec que soc una persona molt tenaç i que en els moments precisos sap mantenir la passió pel seu treball amb un cap el més freda possible. He intentat sempre ser respectuós tant amb els meus caps com amb els meus col·laboradors i he potenciat tot el que he sabut el treball en equip.
Actualment quina és la seva activitat, després d’una experiència tan dilatada?
Actualment soc el president de COFACO– Consorci Nacional d’Industrials del Cautxú, vicepresident de ETRMA (European Tyre & Rubber Manufacturers’ Association) i president de la Comissió de Seguretat Industrial de FEDEQUIM.
Després de l’autoedició del meu llibre, i de la meva jubilació, em dedico a donar conferències de la meva experiència i a ajudar empreses que volen arribar a l’excel·lència en prevenció o corregir situacions indesitjables.
Em podran conèixer millor si visiten el lloc web: https://www.ceroaccidentes.es/
Per què es va decidir a escriure el seu llibre: “Cero accidentes. ¿Una utopía?”
Fa deu anys, potser menys, va venir a veure’m Joan Junyent per a parlar-me del seu llibre. Li vaig comprar 100 per a tota la plantilla. Jo crec que Joan va plantar allí una llavor que després va fructificar dins d’un procés que s’explica en l’epíleg del llibre, recolzat en la reflexió que és una llàstima que tot el coneixement d’una vida professional es perdi íntegrament amb la jubilació de la persona.
A qui s’adreça el llibre? Amb quina intenció?
La meva il·lusió és que el llegeixin els directors generals i que s’adonin que es dorm molt millor quan tu tens una empresa més segura, que insegura. La realitat és que la majoria dels quals el compren són professionals de la prevenció o dels recursos humans.
Haig d’afegir que algunes empreses ho han comprat per a tota la seva plantilla com jo vaig fer, o per a accions didàctiques a les seves fàbriques.
La meva intenció l’he exposat en la pregunta anterior: explicar la meva experiència perquè fos útil per als altres.
Si algú desitja adquirir el llibre, què ha de fer?
Pot contactar amb mi a través d’aquest enllaç. https://www.ceroaccidentes.es/contacto/
Segons vostè quines són les claus per a arribar a aquest objectiu “zero accidents” ?
Sens dubte, aconseguir mobilitzar un col·lectiu cap a l’objectiu, fent el camí de la millor forma possible. Per a això és necessària la implicació i exemplaritat total de la direcció.
La meva il·lusió és que ho llegeixin els directors generals i que s’adonin que es dorm molt millor quan tu tens una empresa més segura, que insegura.
Va trobar resistències internes o externes per al canvi?
La veritat és que externes cap. En intern hi havia un grup de persones al qual jo deia “sector crític” que trobaven malament tot el que jo decidia i que criticaven totes les idees de millora, qualsevol que fos el seu origen. Van arribar a desanimar-me, però una anècdota que s’explica en el llibre, em va fer canviar totalment d’actitud i fer-me pensar que una minoria no pot fer que es perjudiqui una majoria, que eren els que donaven suport al projecte.
Alguna pista més que sigui útil per als lectors?
En un projecte així, i en molts altres, és fonamental identificar als actors clau que participen en ell, i que poden ajudar la resta de persones a creure en ell, com ells. Vaig tenir la sort de fer-ho i … encertar. Res s’hauria pogut fer sense Claudia, Lidia, Gemma, Pau, Pablo, Juan, Jonás o Frutos que són els noms figurats d’alguns dels protagonistes del llibre, així com dels meus caps en l’època crucial, que van saber tenir paciència i van confiar en el col·lectiu. Sempre estaré agraït a tots, que em van permetre viure una de les més grans aventures de la meva vida professional.
Veient la realitat de les empreses i el teixit empresarial actual Com descriuria el panorama preventiu actual al nostre país? Pensa que aquesta pandèmia de Covid19 obligarà a canviar alguna cosa en aquest sentit?
Hem progressat molt, sobretot en el nivell de formació i implicació dels professionals de la prevenció que treballen en les empreses. De totes formes, encara veiem pocs responsables de prevenció o directors de seguretat penjant del director general en l’organigrama, siguem pacients. COVID ha donat una enorme oportunitat als professionals de la prevenció, que per la informació que tinc està sent molt apreciada per les empreses. Falta convertir això en fets i donar més responsabilitats i capacitats de decisió. No tinc una bola de vidre per a endevinar el futur, no sé si es mantindrà o no aquesta progressió, encara que tinc els meus dubtes que, si l’activitat econòmica enlaira ràpid, es mantingui aquesta posició o es torni a prioritzar l’aspecte econòmic.
Un tema que dona per a molt és dels SPA, i quin rol haurien de tenir en el futur, i com evitar la multiplicació d’empreses sense veritable vocació preventiva, només lucrativa.
Quines són les principals recomanacions que es transmeten a les seves conferèncuies?
Hem de cuidar més a les persones. Cada vegada que em demanen millorar la situació d’una fàbrica, el resultat és excel·lent sempre, i no principalment pel meu treball, sinó perquè les persones han percebut que l’empresa aposta per elles i per la seva Seguretat.
Lideratge, humilitat, no menysprear el risc, no banalitzar els accidents “lleus” (horrible paraula per a un accident), no culpabilitzar, en fi, tot el que es pot trobar en el llibre més anècdotes personals que no hi són, que il·lustren que sí que es pot tenir una fàbrica amb millora contínua.
Lideratge, humilitat, no menysprear el risc, no banalitzar els accidents “lleus” (horrible paraula per a un accident), no culpabilitzar,,….
Com a conclusió. Quina seria la seva principal recomanació a una empresa PIME del nostre entorn que pretengui millorar en els seus índexs de accidentabilitat? Per on hauria de començar?
Si em permeten un toc d’humor en aquesta entrevista tan seriosa: que em presentin el seu director i parlem.
Segur que una cosa positiva ocorrerà. És molt difícil aconseguir tot el que es va fer en aquella fàbrica sense la ferma voluntat de canvi de TOTA la jerarquia. Encara que sigui una immensa obvietat: algú dubta que una empresa neta, ordenada i sense accidents no és millor que una bruta, desordenada i amb una plantilla angoixada de pensar qui serà el pròxim accidentat? Aquesta vegada comencem per dalt de tot.
Moltes gràcies, Joan Vicenç.
